metàfora

POEMA HOMENATGE ALS DONANTS DE SANG. CALDES DE MONTBUI

2010-11-07T20:58:00.004+01:00

El passat dia 12 d'octubre es va homenatjar al col·lectiu de donants de sang del Vallès Oriental. L'acte es celebrà a Caldes de Montbui, a la plaça de la Salut. Consistí en la lectura d'un poema escrit especialment per l'ocasió i la descoberta d'un monòlit conmemoratiu realitzat pels artistes locals Dolors Molina i Carles Galdon.

Sra. MªAngels Muñoz, regidora de Salut i gent gran de Caldes; Sr. David Elvira, director de recursos sanitaris del Departament de Salut de la Generalitat; Juan Pi, president de l'Associació de donants de sang del Vallès Oriental; Sr. Josep Checa; Sr. Jordi Solé, alcalde de Caldes de Montbui; Sr. Josep Soley, delegat a Caldes del Banc de Sang i Teixits.

2010-11-07T20:57:00.000+01:00

Horitzontal

Beus en fonts on les llàgrimes conflueixen.
Tens paraules que viatgen per venes infinites
i batecs que ancoren els llaguts més fràgils.
Cadenciós és el moviment que no s’atura.
Tot és a fora, i a dins.
Dins teu hi ha el vent i el capcinejar dels arbres
la pluja i el desig d’ésser permeable...
Tu ja has obert camins horitzontals
encara que no et deslliuris d’allò que et configura
-la follia sempre aguaita darrere els ulls-
però aquests mateixos ulls s’inventen
els colors d’un món amb equilibri.
Només un cadenat de vides
t’ofereix la llibertat d’existir
amb un contracte que podria ésser just
si no t’equivoquessis
si l’essència de les hores fos el teu beuratge.
Mai no abastes els teus límits.
A cada pas, el vertigen et repta.
Arreles en espadats, agites el buit
amb els braços per cercar altres braços.
Aniquiles la solitud quan et dónes.
Portes a la sang una esperança.

Josep Checa

Caldes de Montbui
12 d’octubre de 2010

2010-11-07T20:46:00.002+01:00

Un tast del public assistent

2010-11-07T20:35:00.002+01:00

D'esquerra a dreta: Juan Pi i la sea dona, David Elvira, Mª Angels Muñoz, Jordi Solé, Francesc Sala, Josep Soley.

TRES VEUS, TRES ESTILS (16 edició)

2010-06-21T18:17:00.003+02:00

Dins del magnífic marc del Casserres Poètic, la setzena edició del Tres Veus Tres Estils va cloure el cicle d’aquest any. Els escriptors Josep Fàbrega, Tònia Passola i Oriol Pi de Cabanyes, ens oferiren una mostra de la seva obra, tots amb la seva pròpia veu, llegint-la o recitant-la des de l’altar de l’església del Monestir.
En la fotografia podem apreciar els citats autors més el moderador habitual d’aquest format fruit del PEN Català, l’escriptor i editor Víctor Pallàs i, també, la consellera delegada de cultura, la senyora Rosa Vestit, fent el discurs de cloenda.

2010-06-13T19:47:00.004+02:00

En Josep va recomanar els llibres Testament a galerna d'en Ramon Guitó, publicat per S.C. Edicions i D.O. 1975 d'en Xavier Guitó i Albert Estengre publicat per Abadia Editors, part dels quals es va recitar el dissabte. Com a primicia en Josep ens va avançar que s'està gestant la propera publicació d'un nou poemari: Carrer Malats.

Casserres 12-06-10

2010-06-13T19:23:00.007+02:00

Tot i que la mandra o els compromisos van fer que molts dels amics d'en Josep no poguessiu assistir al recital que van oferir-nos, ell, en Ramon i en Xavier Guitó, us en faré cinc centims amb un recull de fotografies. L'acte va ser molt acollidor, sobretot per la força que li va donar la música d'en Xavier, sonant suaument sota un recorregut pels millors poemes dels autors.

ENTREVISTA A JOSEP CHECA

2010-06-08T15:39:00.004+02:00

En el següent enllaç podreu veure la darrera entrevista que m'han fet a TV Osona.
http://www.vimeo.com/12217727

POEMA INÈDIT

2010-06-08T15:38:00.003+02:00

M’entossudeixo, si cal, de puntes,

sobre el pam que m’ha estat ofert

d’aquest món bellíssim.

En acabat d’escatar la tosca incrustada,

d’extreure’n llesques d’òxid, mentida per mentida,

endebades, i no trobar mai el fang primigeni.

Malgrat tot, m’entossudeixo i grimpo sobre tenells ressecs

pel gust de jugar-me quelcom important,

més que res, per sentir-me viu

i així estimar-te.

III CASSERRES POÈTIC 2010

2010-06-08T15:27:00.011+02:00

Ja s'ha iniciat el cicle de recitals de poesia al Monestir de Sant Pere de Casserres. El passat dia 5 de juny vàrem tenir la sort d'escoltar poesia musicada a càrrec del grup del Taller de poesia de St. Hipòlit de Voltregà format pels poetes Bruna Generoso, Laura Ropero, Enric Torras, Gabriel Salvans i Jordi buixaderas. La música fou a càrrec de Lídia Colldelram i Lluís Toran.
El lloc és emblemàtic i ideal per recitar poemes.
Fotografia: d'esquerra a dreta: Gabriel Salvans, Laura Ropero, Jordi Buixaderas, Bruna Generoso i Enric Torras.
AQUÍ TENIU LA PROGRAMACIÓ DEL III CASSERRES POÈTIC

El Consell Comarcal d'Osona ens complau convidar-vos a la inauguració de les jornades poètiques III Casserres Poètic. Tot seguit hi haurà el primer acte d’aquestes jornades, el recital de grup del taller de poesia de Sant Hipòlit de Voltregà, a càrrec dels autors Bruna Generoso, Laura Ropero, Enric Torras, Gabriel Salvans i Jordi Buxaderas, amb la col·laboració musical de Lídia Colldelram i Lluís Toran.

L’acte es farà el propvinent dissabte 5 de juny de 2010, a les 18.30 hores del vespre, al Monestir de Sant Pere de Casserres.

Coordinarà l’acte el poeta Josep Checa.

El Consell Comarcal d'Osona ens complau convidar-vos al recital poèticomusical, que anirà a càrrec dels poetes Josep Checa i Ramon Guitó i del músic i poeta Xavier Guitó.

L’acte es farà el propvinent dissabte 12 de juny de 2010, a les 18.30 hores del vespre, al Monestir de Sant Pere de Casserres.

Coordinarà l’acte el poeta Josep Checa.

El Consell Comarcal d’Osona i el PEN Català es complauen a convidar-vos a la 16a edició de Tres Veus, Tres Estils, que es farà el propvinent dissabte 19 de juny de 2010, a les 18.30 hores del vespre, al Monestir de Sant Pere de Casserres.

Obrirà l’acte la senyora Rosa Vestit i Villegas, consellera delegada de Cultura del Consell Comarcal d’Osona.

L’escriptor Víctor Pallàs presentarà i moderarà els escriptors Josep Fàbrega, Tònia Passola i Oriol Pi de Cabanyes.

Coordinarà l’acte el poeta Josep Checa.

CASSERRRES POÈTIC (5 de juny de 2010)

2010-06-08T15:10:00.008+02:00

Aquí teniu un tast de fotografies:

PRESENTACIO DE MESTRAL A LA TRALLA (VIC)

2010-01-23T21:53:00.008+01:00

Hola lectors adeptes, aquí podreu veure unes quantes fotografies de la darrera presentació de "Mestral". Aquí també vàrem omplir la sala de grans seguidors de la bona poesia. Esperem que tots aquells que no hi vàreu poder assistir us trobarem, segur, a la propera.

2009-12-16T14:29:00.008+01:00

La presentació del llibre Mestral a la llibreria La Tralla de Vic va ser tot un èxit.

Agraïments a en Biel i en Guillem, a Rosa Vestit i Villegas (Consellera delegada de cultura del Consell Comarcal d'Osona), en Gabriel Salvans (rapsode) i Ramon Guitó i Pons (editor) encara que la grip li va impedir ser amb nosaltres.

Seguiu comprant el llibre!, contem amb tots vosaltres.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "MESTRAL"

2009-11-29T20:26:00.001+01:00

El passat dia 28 de novembre es va fer la presentació del darrer llibre de Josep Checa i Dimitrina Kraleva (poetesa búlgara) a la sala d'actes de Caixa Manlleu de Sant Quirze de Besora.
L'èxit va ser ROTUND ! Vàrem fer ple !! Gràcies a tots per assistir-hi.
Us en fem un tast d'unes quantes fotografies de l'acte.

2009-11-29T20:16:00.003+01:00

2009-11-29T20:12:00.001+01:00

POEMES DE MESTRAL

2009-11-22T19:37:00.010+01:00

Cor trist, no enfolleixis.
Tan sols el captaire demana caritat.
Fins que oblidis, balla, balla...
aquest ball d’esperança nua.
Cor trist, no enfolleixis,
canta, retorna’m la mateixa tonada
i guareix-me dins aquesta ocre
i marcida tardor.
Cor trist, no enfolleixis.
Quant val aquesta vida?
Rebutja els somnis virolats.
Hi ha d’haver un gual en la tristesa.

Мое тъжно сърце – не лудувай
милостиня само просякът моли
до забрава танцувай, танцувай
този танц на надеждите голи.

Мое тъжно сърце – не лудувай
пей, напявай ми същата песен
и душата и мене лекувай
в тази жълта, посърнала есен.

Мое тъжно сърце – не лудувай
колко ли струва този живот
цветни сънища ти не сънувай
трябва да има и в мъката брод.

No n’hi ha prou amb una llambregada de llum
per esborrar les ferides amargues.
Campanes, so de campanes
apleguen els meus sentits esgarriats.
No n’hi ha prou amb l’alè
d’un cel porpra que no em traspassa,
ni que el vent em guiï
per escampar llavors.
No n’hi ha prou amb les esgarrifances del meu pensament
perquè trobin el camí fins al teu.
Desperta’m del meu son
si veus que el corb el volteja.

Не стига слънчевият лъч навън
да заличи горчивите ми рани –
камбанен звън
събира чувствата ми разпиляни.

Не стига теменужено небе
да спре дъждът ти в мене
и вятър да ме поведе,
за да зaсеем в нива семе.

Не стигат тръпните ми мисли
към твоите да намерят път.
събуди ме от съня ми,
ако гарвани над него закръжат.

Tens por de l’alegria,
és neta i neix de l’escalf humà,
d’una set que et crema com el foc.
Agosarada i lliure en el meu batec.
En tots els meus somnis inacabats,
far i port em troba.

Страхуваш се от радостта,
а тя е чиста и се ражда
от живата човешка топлина
зарад изгарящата жажда,
която пари като огън
и смело и свободно в мен пулсира
и всеки мой недосънуван сън
тя фар и пристан ще намира.

a Josep Checa

Dins el meu cor,
en el racó més tendre
fimbren les busques del sismògraf
que no han errat mai el meu sender.
Un neguit m’estremeix.
Inquiet, tenebrós, ombrós, bròfec,
d’esperit angoixant i inabastable.
Malalt, aprensiu, amb filaberquins al cap.
En ell, jo vaig conèixer el poeta:
sols aquell que és capaç
de conèixer el fruit del món prenyat,
la bellesa del creixent dels dies.
Sols ell té ales d’il•lusions.

На Джузеп Чека

Сърцето ми, в най – нежния ми кът
стрелката на сеизмографа трепна.
Не ме е лъгала за верния ми път
и нещо разтревожено ме сепна.

Неспокоен, мрачен, остронос,
cнепреодолима вътрешна тревога,
болен, мнителен и къдрокос
в него аз поета да позная мога.

Само онзи, който е способен –
новото да различи във бременния свят,
красотата на порастващия ден,
само той е от мечти крилат.

2009-11-14T23:20:00.009+01:00

Hola a tots, us adreço a veure l'entrevista que li fa el periodista Biel Barnils a J.Checa a la Televisió d'Osona (TVO) sobre el seu últim llibre publicat " 30 Orquídies" guanyador del premi Jacint Verdaguer de Calldetenes. No us la perdeu! Les preguntes són molt interessants.
Fins aviat
Esther.
http://www.vimeo.com/7298203

POEMES DEL POEMARI "30 ORQUÍDIES" (Premi Jacint Verdaguer 2008)

2008-04-05T20:08:00.016+02:00

Mentrestant la vida passa, i la vida és la font. Només cal escriure quan la canastra de la vida és plena, tant és de què. No cal dir que els fruits amargs sempre són més nombrosos (això ja ho han dit d’altres abans que jo).Un cop engrapat el fruit, l’esforç i la tenacitat depuren la forma de l’enigma...

L'autor

Jo tenia una granja a Àfrica,
al peu dels turons de Ngong

Karen Blixen

Afanya’t un somni quiet a l’ombra dels jorns
i segueix-ne el rastre de les guspires,
talment un gos coniller.
És del tot improbable que la raó
fecundi un acte de fe insensat.
Val més, però, que aturar-se en qualsevol meandre
a escoltar tothom i cadascú
com parlen per a si mateixos.
Per veure, constant, com la mesquinesa devora
les restes de tot el que és pur,
i més encara: de tot el que no ho és.

Jo tenia una granja, i no era pas a Àfrica.

Jo tenia un somni a la mà closa,
brumia com una estufa de llenya a l’hivern.
Era fet de misèria i d’un vol humil,
i de durícies que l’amor besava
en silenci cada nit.
Era les engrunes de l’hàlit del jonc,
la força d’un retruny a vegades feliç,
a vegades exhaust.
Se’m donava l’encanteri de la llàntia
i la feina de guardar el clarobscur
d’horitzons alats i càndids.
Ja no he tornat vora la bassa
on vaig excavar amb les mans
el dors de la terra que es deixava treballar
a contracor i amb les dents serrades.
De quan escrivia poemes damunt l’olor del raigràs eixut,
i no em calia imaginar el tall del mal temps
ni la tardor dessagnada pels insectes,
em resta un pou rere els ulls
i els terrossos d’un lèxic rescatat de la diàspora.

Un somni diàfan
descriu cada cosa pel tacte del seu nom.
Les cel·les dolces de la magrana
et diuen els dies que et són oferts
i els que t’has empassat sense mastegar.
Al cap i a la fi restes sol,
amb una càrrega innecessària
i un dolor per a cada gest mal interpretat.
Més tard, parlaràs a dues veus
i et semblarà un somni allò que ja has viscut.

La llarga nit.
Penombra d’extractors cansats,
de dolços gripaus i esporuguides serps.
La serena quallada de calostre.
La vida dreçant-se dins els ventres,
com cisternes fertilitzades.
El baf agre del fems.
No temis la foscor,
ni les branques que esgrafien gratacels
amb tinta de lluna
damunt les clapes desertes del mur.
No temis el sigil dels pulmons
adelerats per compartir el mateix nèctar.
Afora, algun afany remou la roca
i, com l’heura, treballa, teranyina sobre la nafra,
per apariar la servitud de la bèstia
i la pietat de l’home exhaust.

SOBRE JOSEP CHECA (article de Víctor Pallàs)

2008-01-20T19:12:00.000+01:00

Davant d’aquest món convuls que ens ha tocat de viure estàvem, una tarda d’estiu, parlant amb l’amic Josep Checa i altre bestiar de ploma de tot l’anecdotari (literatura inclosa) que ens abstreu de la crua realitat immediata. De cop i volta, amb la mirada encesa per una idea fulgurant, en Josep ens etzibà, irònic: “Us imagineu que arribés un dia que als telenotícies diguessin mira, acaba de guanyar aquell motorista que es diu com el poeta?”. Es va fer un silenci i tots els contertulis vàrem imaginar un món ideal en el qual la cultura havia triomfat i ens havia fet a tots més lliures. El món, segur, seria aleshores molt més just i s’haurien apaivagat tensions i desencontres. Però les coses són com són i somiar és de franc. Aquest dret al somni i al desig, per sort, el tindrem sempre. És el que, en darrera instància, el poeta Checa reivindicava. És el que tot intel·lectual, al capdavall, hauria d’exigir. Almenys, és el que el poeta Checa exigeix i provoca en la seva poesia. Tot i tocar sempre de peus a terra, dels seus mots es desprèn la conseqüència que quelcom no acaba de rutllar en aquest món globalitzat. Lúcid, realista i amb un punt d’amargor és capaç d’encabir en ben pocs versos tot un univers:

He facturat les paraules, la nostra història,
el paisatge cartografiat a les retines...
però ara, des de l’avió,
l’illa és un pinyol que sura,
abandonat dins el got de plàstic
que m’ofereix l’hostessa,
fins que, sota el sol del captard,
un núvol de gasa l’acotxi.

Són imatges verbals impactants, com qui no vol la cosa, amb relacions semàntico-sintàctiques agosarades (“les truges farmacèutiques” pel llomillo de porc que arribarà al nostre plat de cada dia: “un desert vast i gris d’uralita” per definir un paisatge concret o l’infant que “va tastar l’agre pastís de la vida”...) Arguments que no deixen cap espai a la indiferència. Que el lector jutgi. Qui vulgui escoltar (és un excel·lent rapsode) i / o llegir Checa rebrà un xec de la més alta i preuada reflexió. En els temps que corren és cosa prou necessària. Potser així ens atansarem cap a l’ideal aquell que apuntàrem en aquella tarda estiuenca que no oblidaré.

Víctor PALLÀS
Gener 2008

POEMES (Què vols que et porti?)

2008-01-18T18:15:00.000+01:00

DIARI DE VACANCES

Una dona grassa, negra,
vestida de blanc,
parla amb una cacatua
en un balcó de fusta
atapeït de gàbies d’ocells,
pintat de verd,
res de gris.
De les botigues de records
hi pengen samarretes
i calats de roba,
o de llum.
El ferri atraca al moll,
al capdavall del passeig
esquitxat de flors.
Santa Cruz és dintre el got
de suc de taronja
que arriba de la mà
d’una cambrera anglesa.

Amb la calima esborrant les boies
baixem fins a l’embarcador.
Balandreja
la despulla d’una vella barca:
nostàlgia de cançons marineres
que parlen d’històries que el mar remunta
i esmicola batent l’escull.
A proa un nom de dona perviu
en el teu murmuri;
jo el desxifro dels teus llavis.
Conjur d’un amor supervivent
encara que sigui en primes llesques
de pintura,
surant sobre fustes velles.

No tinc cap recurs
per desterrar aquesta malenconia.
Sospito que una part de mi
ha profanat el pacte
i s’ha quedat a terra, i ara és part
d’aquella llum que hem deixat,
com reflex d’escates de peixos tropicals.
He facturat les paraules, la nostra història,
el paisatge cartografiat a les retines...
però ara, des de l’avió,
l’illa és un pinyol que sura,
abandonat dins el got de plàstic
que m’ofereix l’hostessa,
fins que sota el sol del captard,
un núvol de gasa l’acotxi.
No tinc res a fer,
et dono la mà, tanco els ulls.
Crec que el meu destí serà sobrevolar Marràqueix
a onze mil metres d’alçada.

ENCONTRES

Reposen transparències sobre el poble...
Només la tardor pot traduir
en prodigi la decadència:
el relaxament de la saba
i la dolça mort en tons de foc
que esfilagarsa el vent setembral...
Sobremorir-ho és una certesa,
i em plau.
Ja se n’ha parlat tant de tot això.
Si els dies són pàgines
d’un volum clàssic, extraordinàriament avorrit,
(per al·lusions a gènere negre)
que diuen que s’ha de llegir sense aprofundir,
diguem que hi ha capítols excepcionals:
les seves referències són còsmiques
i els personatges som ignorats
- pobra vanitat -
per a qualsevol déu.

Veig el mar a través dels crits
d’un exèrcit exiliat de gavines,
una tarda de plom que magnifica
la desolada quietud del poble a l’hivern.
Aquest poble com un arbre de riu,
vinclat sobre l’aigua,
amb antics obrers al bar
i fàbriques abandonades arran de canal;
bucs encallats en els grinyols de la decrepitud.
Només les rates prosperen sota la borra,
i a les bigues, penyores de fang ressec
d’un retorn d’orenetes destres
entre els vidres trencats a cops de pedra.
El record de la veu de la sirena agonitza
i la runa serà la runa de l’oblit.
Un immens espai. L’absència;
l’absència de cap sospir, de cap angoixa,
de cap humiliació, de cap llàgrima.

La llum sèpia del focus
s’esfilagarsa dins el riu
i es reflecteix en ombres de cavallets de fira
sobre el formigó de les pilastres del pont.
Igual que la darrera convulsió de la nit
sobre l’abrupta geometria dels edificis.
Miro des de l’aparcament
la màquina escombrant el carrer
i més enlaire les finestres de casa,
distants i anònimes,
confoses entre altres ulls closos
de rostres diluïts.
I de sobte, pressento a l’alba
com deu ser l’alba de l’oblit.
Figures solitàries creuen el pont.
Res tan fràgil.

A FREC

FILL

Amb els anys he d’empassar-me,
a doloroses glopades,
l’orgull ardent i sec.
No he d’estimar mai prou
i veure com s’esberla,
darrere els ulls semblants als meus
d’aquell noi dels walkmans,
el cadàver de la meva vanitat.

DOS NADALS PER A TU

En nits de clar t’enfilava a coll,
et prenia la diminuta mà
i amb el teu dit molsut
senyalava el cel atapeït d’estrelles;
bocabadat resseguies
els senders lluminosos de l’immens.
Eren els volts de Nadal
i el teu pes m’era un consol
i el teu cos tou, com una balisa
en un oceà de despropòsits.
Llavors reies i m’abraçaves ben estret
per protegir-me.

EL QUE NO ET DIRIA MAI (per a P.)

T’he vist plorar
quan et parlo d’un vell
que toca l’harmònica
a la residència.
Ja has vist com el decorat
de la tarda es desploma
amb la lentitud implacable
de les busques d’un rellotge.
I t’han quedat les mans esmolades
de voler aturar les corrioles;
les aspres cordes tibant la lluerna
dels teus sentits.
T’he vist plorar, vehement,
sempre a l’espera del rebrot
de la soca podrida.
De la solitud, entre la gentada,
en fas garlandes de felicitat agredolça.
D’aquella harmònica
només en surten cançons alegres.

POEMES (La temerària estratègia del funambul cec)

2008-01-18T18:10:00.000+01:00

SENS FI

L’esperança mor en els passadissos
freds dels hospitals.
En els camps de batalla on els nens-soldat
recullen poms de crisantems púrpures.
En les mans dels torturadors.
En els carrers desvalisats i anònims
de les ciutats òrfenes.
En les cases desposseïdes de paraules i somnis...
Llavors: un mar hivernal, lentament,
t’envairà fins el moll de l’espinada
omplint-ho tot de buidor,
fins el pinyol descarnat de l’animal
que duus dintre, només ell et sobreviu
i encara et fa escoltar el dringar
de les màquines escurabutxaques
dels bars que resten oberts
i la música ronca d’un saxo vell
que, solitari en el teu infern,
t’albira el lleu record d’una esperança.

SOPAR D’EMPRESA

En un context restringit, estricte,
en els límits concrets de quatre parets,
escurem la nit del divendres
i els darrers acudits verds i gastats
damunt el desgavell de la taula del restaurant.
Tips de procacitats, apostant precàries
dignitats pel qui té la situació comprada.
Ja fa temps ens vàrem vendre la valentia,
ara, i d’oferta, el coratge.
Al final, el més nefast són els silencis,
la buidor que lluita per fer-se omnipresent,
la cruesa de la grotesca realitat.
És quan t’obstines a creure que el desassossec
que t’aixafa la nit és conseqüència només
d’una desmesura d’alcohol.

OBSCENITAT AL ZOO

La qüestió es resol
en la migdiada de vacances
d’una ciutat taciturna i deserta:
els plàtans de la rambla
es rebel·len contra el caprici capgirat
del baobab quan cerquem goril·les.
Diu que en Floquet de Neu
es masturbava i tacava el vidre
on ordes d’infants a l’altre banda
encastaven el front en mig de la cridòria.
Diu que ho feia amb despit,
sense cap vergonya, ni amagant-se
en cap racó obscur, com fa tothom.
Entre ibis i pelicans mutilats,
en estanyols de disseny
on al·ligàtors s’atipen de renúncies,
cerquem el goril·la. El cerquem
en la mirada tristíssima d’un record
innocent i cansat, darrere d’un vidre
brut.

GÈNERE NEGRE

De mots perduts, orfes en els sub-mons,
en els sorrals llaurats pel vent
amb saó de brea, ve ple aquest silenci.
No hi ha assossec, ni s’enceta avui per ningú
ni el vol, ni el cant de l’alosa si tot
s’esdevé entre les pàgines grogues
d’una sòrdida novel·la policíaca:
el rastre de l’assassí
i les promeses dels amics s’esvaeixen.
La noia sempre fuig, i al final,
et recolzes, ferit, en la barra d’un bar
desert on sona una peça de jazz.

L’escoltes empassant-te l’orgull
i la darrera copa.

POEMES (Tots els teus noms)

2008-01-18T18:03:00.000+01:00

GEOGRAFIA

Et venia a trobar
quan sorties de l’institut
de nit, amb el sis-cents vermell.
Feies olor de tabac i el gest
apressat de perdre el tren,
com ara.

Entre problemes d’estudiants
i romanços de la feina que odiava
tant , anàvem fent camí.
Entre mots i carícies
ens estimàvem, i jo, dropo,
algun cop em feia el fred,
tot distant, i no saps prou
com et desitjava, tota sencera,
més i tot si duies aquells texans
descolorits, cenyidíssims,
descobrint l’abrupta geografia
que jo, àvidament,
anava coneixent.

SOLEDAT

A la Nita li agraden
les petúnies, els pensaments
grocs i les novel·les d’amor
per llegir-les al vespre, quan
no fan res de bo per la tele.

A l’abril disposa branquillons
florits de romaní en un cul
d’aigua. Deixa que la flaire
s’escampi per tota la casa,
omplint els buits de cada
racó, de cada cadira,
de cada absència.

La Nita espera impacient
el dia en què farà els setanta-set,
el diumenge següent vindran
els fills a dinar. És llavors
quan es tanca tres dies seguits
a la cuina i amb una força desconeguda
enllesteix, un per un, els millors
canelons de la seva vida.

TRÀFEC

L’aigüera reverbera
en el tràfec d’estris:
tupins d’acer inoxidable, cullerots,
escumadores, plats de diari,
bols, coberts...
L’anar i venir d’unes passes
decidides de la cuina al safareig,
fins a la rentadora que s’estremeix
en el petit terratrèmol del segon
centrifugat. I el cop sec de la porta
d’un armari escapat dels dits.

De sobte em dius
que vols sortir, que ja n’estàs
farta d’estar closa aquí dintre,
sense parar mai, que fa massa
bo per perdre la tarda. Calles.
Treus el cap per la porta;
dus el cabell embullat i restes
de cel als ulls. En els llavis,
xocolata.

DESPERTAR

Retorno del somni amb les mans
buides. Cerco la lluna que s’ha dissolt
sota l’aigua, despenjada en un minvant
silent. Retorno a la vida, als monosíl·labs
cansats, a la feina, a la violència
immòbil, al desencís incommensurable. I
només trobo els llençols
calents i el record borrós d’haver viscut
plenament amb els perpals closos. D’haver-te
estimat com voldria estimar-te sempre.

Retorno a la vida. Allargo la mà
fins a topar amb la teva espatlla inerta
No tornes ?

Dorm.

POEMA INACABAT

Matinada sobre els teus ulls closos.
Mai he pogut dormir gaire. Camino
per la casa quan les figures de ceràmica,
els quadres, les cartes sense obrir,
el telèfon... murmuren converses privades.
M’assec a l’escriptori amb un got
de llet a la mà. Contemplo el poble
per la finestra; el pont solitari encara
amb les llums de la nit. Escric un parell
de versos damunt l’ombra invisible
d’un núvol de gavines que passen com
àngels silenciosos tallant la broma verge
( un cotxe esportiu travessa a tota velocitat )
En el dormitori tu encara dorms, encongida.
Com tantes vegades m’estiro al teu costat,
sota els llençols tebis pel teu cos. Aviat
el sol entrarà per les escletxes de la persiana.
Tanco els ulls. Sempre m’ha agradat
despertar amb tu.

LA FRONTERA ENTRE LA MATÈRIA I L'ESPERIT (conferència Josep Checa)

2008-01-18T18:00:00.000+01:00

Jo sempre he defensat que la poesia no es pot ensenyar ni aprendre com es pot fer amb qualsevol ofici artesà (encara no he trobat el moment ni la raó per canviar d’opinió) simplement perquè ja fa temps va deixar de ser una habilitat artesana transmesa de mestre a aprenent. Precisament perquè la poesia ha evolucionat i segueix movent-se, com tota cosa viva, des dels joglars i els glosadors que delectaven a la patuleia enfeinada en sobreviure amb prou feines trenta anys, fins a la poesia actual. Des de llavors, moltes normes s’han trencat, simplement perquè han esdevingut obsoletes, o perquè han sorgit noves tendències que han anat ocupant un lloc primordial en aquest món essencialment introvertit. Han emergit societats diferents, amb una altra manera d’entendre la poesia i la mateixa vida, que s’ha vist empesa a una progressió vertiginosa quant a millores substancials en benestar social. Diguem que des d’una posició entre extrems i després d’indagar en el coneixement de la història de la poesia, en certa mesura, es pot transmetre tècnica i alguns recursos. Es pot aprendre molt de lèxic i molta gramàtica. Es pot parlar molt i amb tota autoritat de poesia. Però arribada l’hora, mística i plena de solitud de la creació poètica, el vaixell carregat de coneixement es veu abocat a fer aigües si no va acompanyat d’una predisposició innata a la creació artística.
Perquè la poesia, la bona i escassa poesia, al meu entendre, com tot art, només pot portar l’adjectiu de bona si arriba per camins misteriosos a penetrar el cor de les persones. És a dir: la de corprendre i enrunar las defenses que l’ésser humà predisposa davant la seva fragilitat emocional. Aquesta és la màgia de la poesia.
Dient això no qüestiono que els joglars i els trobadors de l’època arribessin al cor de la bona gent que els escoltava a la plaça, però penso que ara no ho farien. Ningú no dubta que les coses han canviat.
Cal arribar a l’objectiu emocional en cada època. La resta de recursos emprats són com els acabats d’una construcció quan ja s’ha aconseguit l’objectiu. Poden ser complementaris per embellir l’obra i consolidar-la o, senzillament, en alguns casos, carregosos i sobrers.
Parlem, doncs, al cap i a la fi, d’emocions, de sentiments, de l’esperit que traginem a sobre i que ens traeix quan apliquem, desmesuradament, el sentit pràctic a les nostres relacions.
Les eines: el lèxic, la gramàtica, els coneixements morfosintàctics, els coneixements literaris, etc. són molt importants, però no ho són tot, i cal dir que allò què configura el perfil del poeta no s’adquireix per aplicació de cap estudi col·legiat. És possible, no obstant, que el completi.
El concepte poètic és tan efímer, tan insubstancial, que distorsiona en gran mesura el discurs inflexible i científic, i fa trontollar la rigidesa de les classificacions. Tant és així que moltes vegades, només mirant el contingut, no se sap on acaba la poesia i on comença la prosa, o a l’inrevés. Exactament com una frontera imposada per l’home en un espai natural: els elements vius del paisatge la traspassen constantment sense que l’autoritat hi pugui fer res. Crec, que en ocasions hi ha més poesia en una narració concreta que en algun poema escrit amb la finalitat de ser contenidor de poesia.
M’avinc amb Rilke quan diu que no cal posar-se a escriure si realment no hi ha una verdadera necessitat. En canvi, divergim quan exposa allò de: primer escriu, després viu. És més, penso que entre aquestes expressions hi habita una profunda contradicció, cosa que no critico, ja que demostra l’essència contradictòria del caràcter humà.
En principi el poeta no escriu per a ningú i així ho manifesten molts joves poetes, ja sigui per inseguretat o, simplement per vergonya. Més ben dit: els seus escrits no tenen un destí concret. En principi i en el transcurs de tota la seva vida, el poeta escriu per una necessitat imperiosa d’endreçar el seu equilibri emocional que vessa d’un recipient que resulta del tot insuficient per encabir la càrrega d’un brollador incessant, que distorsiona, amb perplexitat, la seva educació sociocultural contemporània, encaminada a altres conceptes “més útils”. Més tard, després de l’oportuna i necessària maduració, és possible i molt probable que es configuri la necessitat de trobar la figura d’un receptor que assimili, entengui i faci seu el missatge. Si el poeta ha d’arribar a la profunditat amagada de l’emoció de l’altre, no ho pot fer amb la fredor del coneixement científic, amb l’exactitud de la perfecció adquirida a l’esquena de la vida. Simplement ho ha de fer amb el pòsit dels sediments que li han anat deixant les experiències al ras. El poeta, com tothom, viu la vida que li ha estat assignada o que es precipita al seu pas per múltiples causalitats o per sort, o les dues coses, ni més ni menys. I ha d’escriure amb aquest fonament imperfecte i sobre aquesta experiència plena d’errors i contradiccions.
Ho ha de fer, també, partint del seu esperit agredit i vulnerat fora de l’aparador, amb valentia i amb sinceritat, perquè aquest és l’estilet que obre el tel divisor entre les persones i estableix una estranya complicitat intemporal.
Precisament per això, el poeta també es troba submergit en la vulgaritat en què han de viure la major part dels humans . Potser amb un dolor moral, crònic i més exceptuat que el de la resta, fruit d’una sensibilitat i d’un poder d’observació notori. Viure a la pràctica com un no-poeta si vol sobreviure en aquest món que no admet disposicions emocionals si no és en àmbits molt restringits.
La càrrega lírica d’un poema s’aconsegueix plasmant els efectes emocionals de qualsevulla situació, no li pertany al poeta esbrinar amb rigor la malaltia, es dir l’origen. Els efectes són els que intercanviem entre nosaltres, els que identifiquem quan els veiem suportats precàriament sobre la fragilitat d’altres éssers profans com nosaltres. Aquest intercanvi es realitza utilitzant un llenguatge que no ha estat creat, en el seu origen, per definir sentiments, per provocar emocions. Per tant, el poeta, amb la llengua que li és pròpia, ha d’inventar un llenguatge particular, una forma d’expressió i d’aplicació única i escrita per interpretar el seu món, la imatgeria abstracta que defineixi la seva sensibilitat. El que s’anomena una veu pròpia. Per tant, en el llenguatge poètic, són utilitzades construccions amb paraules per a finalitats que només per aquest llenguatge són acceptades, i en això rau la llibertat del poeta. En això i en esbatanar el cancell del seu univers propi i també literari on se solapen l’experiència viscuda i la imaginació, fins al punt d’aventurar-se a profetitzar humilment.
Sembla tot molt complex, sobretot quan parlem de coses intangibles. Però el poeta no va enlloc, té residència estable entre els mots i només es proposa deixar fluir per si sol el cabal que porta dins, afegint-li els conceptes emmagatzemats durant el seu bagatge. Espigolant elements materials per confondre’ls i completar-ne d’altres que pertanyen a l’esperit. Diem arbre quan volem dir vida, diem arrel quan volem dir pàtria, casa nostra... Sempre, el resultat és incert. Sempre, una senzillesa aparent que arriba, sense marrades, a l’epicentre de la convulsió emocional comporta tota una vida de correccions.
Tot el que podem fer és experimentar incansablement. Mai no en sabrem prou, mai no arribarem a dir exactament allò que volem que s’il·lumini i transcendeixi més enllà d’un gran esforç, moltes vegades endebades.

Josep Checa
Ateneu Terrassenc, 26 d’octubre de 2007

PRESENTACIÓ DE "QUÈ VOLS QUE ET PORTI? (Josep Checa)

2008-01-18T17:52:00.000+01:00

Quan un bon dia l’editor et planta al davant el poemari que li vas donar, fet llibre, fet un cos ja per sempre invulnerable, sento sempre un alleujament, com la conclusió d’un esforç on he deixat part del meu jo més íntim. Perquè heu de saber que em dedico a emmotllar aquest jo a la feina, cada vegada més exigent, de crear imatges que interpretin el món a través de la meva condició d’ésser humà.
Confesso que mai no he tingut la sensació d’haver-ho aconseguit.
Arribats els dies de les presentacions, com un ritual, intento establir un contacte més proper amb les persones que ja m’han llegit, o amb les que pretenen fer-ho.
És la meva oportunitat de veure com una part de mi comença a caminar sense mi. Quan això succeeix, el llibre pren vida i enceta la seva existència a les vostres mans. Realment és una experiència única i formidable.
La poesia, que tria altres verals que no són els de la lògica i la raó, m’interroga constantment sobre la bellesa. I, ara potser ho trobareu estrany, m’interroga sobre la bellesa del dolor. Jo penso que tot sentiment comporta dolor; un dolor, si voleu, soterrat. L’amor, el més excels dels sentiments, el que pot arribar a deturar el món, diuen, també duu en la seva essència una certa dosi de dolor.
El dolor és part del nostre equilibri emocional. El desequilibri comporta, en tot, l’esfondrament. Qui gestiona el dolor? Ales Debeljak, poeta eslovè, es fa aquesta pregunta en el poema “L’amo de les llàgrimes”.
La ment no pot deixar de seguir el seu viatge al record i elucubrar, al mateix temps, un possible futur. Aquest bressoleig constant no acota el moment, sinó que el fa partícip de la complexitat de la intel·ligència.
És a través de l’emoció, on sempre s’inclouen fragments dolorosos, que mirem més enllà de nosaltres mateixos i des de nosaltres mateixos, per descobrir la poesia i fer-ne una versió en paraules. Construir aquesta versió és la meva feina. Res més. Fer de pont i transmetre, observar i deixar que una veu interior em dicti el que els sentits perceben amb el pòsit de l’experiència; estimar el silenci de la llibertat, que equival a l’espai sense límits d’un foli en blanc i a l’esforç, humil, d’asseure’s al marge de la pròpia història. Perquè la poesia transcendeix el gènere literari que porta el seu nom, i tots els encotillaments que, des dels clàssics, ens han volgut fer creure, davant la llibertat de veure-la fluir senzillament, en aquest cas amb la paraula, com l’única eina útil del poeta que li exigeix sols una norma: el domini de la llengua.
Penso que ningú no hauria de tenir la pretensió de fer poesia. Entre d’altres coses, perquè la poesia no es fa, simplement existeix. Amb ofici i talent es pot arribar a acariciar-la, si s’és prou agosarat per llançar-se sense paracaigudes, sense esquemes preconcebuts, sense el fre de cap imposició.
Tenim uns referents, uns models, uns fonaments que es remunten als inicis de la nostra civilització. Cal tenir-ne coneixement. Sembla ser que fa més de dos mil anys hi havia un poeta anomenat Homer ( encara hi ha dubtes al respecte ). Molt bé . A partir d’aquí el camí s’eixampla i es bifurca i apareixen altres noms, alguns d’ells excepcionals. I el camí prossegueix i es torna a bifurcar desenes de cops, donant-nos la possibilitat de renéixer lliures en cada pensament, en cada poema, per fer-lo únic. Per escriure a manera de ningú.
La mètrica i la rima no són condicions essencials per diferenciar el gènere literari que anomenem poesia. És més, hi pot haver mètrica i rima en un text on la poesia n’és absent.
La forma no descriu l’emoció, sinó el contingut. La poesia és emoció, sensació, és sentiment, fervor...
És impossible que el significat d’aquestes paraules es pugui mesurar.
Els paràmetres que cataloguen un text són molt més complexos que una simple fórmula matemàtica. Una vegada més, la frontera que imposa l’home és relativa i en extrem fràgil.
Aquest llibre parla d’arribar a un somni, quan el somni és sempre allò que no tenim. I, després de tastar-lo, desfer el camí, lentament i amb certa recança, fins arribar a l’origen. A l’origen físic: al territori on la vida ha anat cicatritzant els esdeveniments del dia a dia. I a l’origen emocional. Per una banda el record, que és el més genuí dels orígens, encara que la ment el pugui distorsionar. I per l’altra, les fortes o intenses relacions emocionals que s’estableixen per afinitats i altres motius insondables.
Aquest llibre pretén resseguir un fil conductor que esborri la imatge tòpica del llibre de viatges.
Tot i així, us recomano l’illa de La Palma, o qualsevol altre paradís, com a punt distant per valorar sense presses el parèntesi que és la nostra vida, amb qui la compartim i els meandres oblidats de la nostra memòria.

Josep Checa

Sant Quirze de Besora
Vic
Caldes de Montbui

PRESENTACIÓ DE "LA TEMERÀRIA ESTRATÈGIA DEL FUNAMBUL CEC" (Xavier Soler)

2008-01-18T17:08:00.000+01:00

Amb aquest llibre que avui tenim entre mans, la trajectòria poètica de Josep Checa ja ha assolit una fita, la de completar una trilogia. Els seus primers poemes eren senzills, però profundes meditacions del dia a dia, traduïdes en versos curts però incisius, referint-se a anècdotes, situacions, impressions que despertaven la seva vena poètica i l’empenyen a construir poemets (a primer cop d’ull) o poemassos, si érem capaços de llegir entre línies.
De totes aquestes provatures, va sortir el seu primer llibre: El temps i les paraules. La dispersió del llibre va aconduir el poeta a verbalitzar les circumstàncies que hi descrivia i agrupar-les es apartats homogenis emmarcats per l’epígraf del “temps”. N’és una mostra el poema...

HONORÍFIC

No més fredes que el marbre,
mans cuiroses i envermellides d’hiverns,
d’aigües i lleixius quotidians.
Ulls setinats que revelen
altíssimes muntanyes:
roba amuntegada
en el cossi del safareig.

Llençols estesos.

Els dies, els manlleva
de franc
a altres habitants sota el seu sostre,
i passen
en el transcurs d’un breu viatge
conegut:
de la taula parada
als fogons de la cuina.

Trumfes bullides i cansalada.

Al vespre,
sola,
enfredorida, reüllant la televisió,
contempla fugaçment
el món,
apuntant el cul a una cadira,
sorgint un mitjó vell.

A partir d’aquí, el poeta comença a projectar nous poemes i a donar-los una direcció preestablerta d’antuvi. És en el segon llibre Tos els teus noms que la seva esposa Olga es converteix en el referent i en el rerefons de les seves paraules i del seu recull per tal de donar cos al poemari i dotar-lo d’una estructura i una cohesió que evidenciaven la maduresa del poeta. Havíem fet un llarg viatge en un breu espai de temps. Entre el primer i el segon llibre només havien transcorregut uns mesos i una quantitat immensa d’experiències prou significatives com per fer una segona publicació.

DESPERTAR

Retorno del somni amb les mans
buides. Cerco la lluna que s’ha dissolt
sota l’aigua, despenjada en un minvant
silent. Retorno a la vida, als monosíl·labs
cansats, a la feina, a la violència
immòbil, al desencís incommensurable. I
només trobo els llençols
calents i el record borrós d’haver viscut
plenament amb els perpals closos. D’haver-te
estimat com voldria estimar-te sempre.

Retorno a la vida. Allargo la mà
fins a topar amb la teva espatlla inerta
No tornes ?

Dorm.

Novembre 2005. En Josep Checa publica el llibre La temerària estratègia del funàmbul cec. El títol és el darrer vers que va escriure. La poeticitat que és capaç de traduir en sols sis paraules pot arribar a sintetitzar la transcendència que vol donar als poemes d’aquest tercer poemari. El títol remet a una imatge plàstica que convida als lectors a endinsar-se en el llibre. Desperta una curiositat no només en aquells lectors avesats a llegir poesia sinó també en tots aquells per qui la poesia és una barrera o un obstacle difícil d’evitar. No tan sols l’autor se sent com un funàmbul cec, agosarat però vacil·lant, sinó també els receptors d’aquestes pàgines se sentiran com uns acròbates que des de la corda fluixa comencen a avançar en l’aventura poètica que pot suposar llegir els versos d’en Josep Checa.
Ens trobem davant d’un escriptor amb majúscules que ha resolt perfectament l’engranatge necessari per tal que un poema sigui un poema ben fet: la comunió entre el fons i la forma, entre el que es diu i com es diu.
És a partir del títol que ens podem atrevir a avançar per la maroma dels seus versos i deambular per les seves pàgines. No cal patir si no es copsen de d’un bon començament els encapçalaments amb què se’ns introdueixen els apartats del llibre. En Josep és prou hàbil com per incloure’ls-hi, potser per donar pistes, potser per despistar, però en tot cas per fer d’aquell conjunt un tot unitari i hermètic. Ens trobem doncs davant d’un “capitolet”; uns capítols de sis, set... poemes on se’ns plantegen situacions, reflexions o, fins i tot, jocs literaris per tal que el lector pugui compartir el sentit últim de l’experiència que es destil·la en cadascun dels poemes, en cadascun dels versos.

RESPIR

Com l’amant que torna d’ultramar,
la terra assedegada rep la pluja
en llum de gelosies fosques i cels oberts.
Plou sobre col·lapses de trànsit
i roba estesa oblidada.
Els diaris repassen les dades d’ocupació
hotelera, les preferències actuals del turisme,
l’increment, altre cop, de la despesa escolar...
Plou i ens renovem les pors: l’angoixa
del dilluns dia quinze i amb números vermells.
Plou i al metro no toquem de peus a terra
en mig de dues dones voluptuoses
- ningú s’aguantarà dret sobre
la cendra mullada del bosc –
Plou a gavadals i ja fa una horassa que ens
han tallat la llum;

anem a les palpentes.

I avancem. Continuem endavant. Hem estat capaços de copsar el sabor amb què en Josep ens tradueix les seves impressions i ens convida a recordar-les, comentar-les o, fins i tot, discutir-les. La lectura que se’n fa dels seus poemes no és unívoca. Cada lector, des de la seva pròpia experiència, pot traduir el missatge poètic que se’n desprèn a la seva pròpia “llengua”, cadascú pot interpretar allò que llegeix des de la seva òptica personal, però no és gaire difícil que les òptiques dels diferents lectors coincideixin. No és massa difícil de desxifrar el discurs que en Josep poetitza i compartir-lo.
La complexitat que es dóna al llibre, en relació als anteriors, es pot, com ja s’ha dit al principi, deduir a partir del títol, però no només el del llibre, sinó també el de les diferents seccions. I ens podem atrevir a “disseccionar” el llibre apartat per apartat.

1a secció

SENS FI

L’esperança mor en els passadissos
freds dels hospitals.
En els camps de batalla on els nens-soldat
recullen poms de crisantems púrpures.
En les mans dels torturadors.
En els carrers desvalisats i anònims
de les ciutats òrfenes.
En les cases desposseïdes de paraules i somnis...
Llavors: un mar hivernal, lentament,
t’envairà fins el moll de l’espinada
omplint-ho tot de buidor,
fins el pinyol descarnat de l’animal
que duus dintre, només ell et sobreviu
i encara et fa escoltar el dringar
de les màquines escurabutxaques
dels bars que resten oberts
i la música ronca d’un saxo vell
que, solitari en el teu infern,
t’albira el lleu record d’una esperança.

Aquest poema, com els que el precedeixen, exemplifiquen la cita de Herman Hesse amb què el poeta introdueix el poemari. La cita posa de manifest que totes les virtuts lloables pertanyen més a l’animal –el llop- que no a l’home. I possiblement sigui aquest un dels pretextos que s’amaguen darrere el llibre. En cas que s’identifiqués l’home amb el llop, com Josep Checa diu en el seu primer poema, més que eun llop seria una fera mansa i estúpida. Una imatge que es podria exemplificar amb el poema que segueix al que acabem de llegir. Sopar d’empresa, retrata amb un toc d’ironia, característica del poeta en els seus primers llibres, la falsa escenografia en que actua l’home.
Aquesta primera secció porta el títol homònim al del llibre: els primers poemes constituïren la gènesi per anar teixint el poemari. Només en cinc poemes –que són els que s’agrupen en aquesta primera secció- es passa de la generalització d’experiències universals a la particular del jo poètic més íntim. Recordem el poema Respir.

2a secció

El títol, Espai de fricció dels cossos, ja dóna a entendre que el que vol descriure el poeta són les relacions físiques que s’estableixen entre l’home i els altres éssers, és el contacte directe amb l’entorn, la natura, on el comportament de l’home es diferencia del de la resta. Els títols de cada secció van suposar per al poeta un esforç addicional per buscar l’originalitat –títols llargs a l’estil de J.V. Foix-, però també la geometria del seu poemari.
La plasticitat d’aquests títols es complementa perfectament amb les fotografies de Ferran Borràs –autor del disseny de la portada d’aquest llibre i del llibre anterior, Tots els teus noms-. Aquestes fotografies apareixen disseminades entre els poemes, il·lustrant amb encert les paraules. Quin plaer poder gaudir de tantes arts alhora: l’estètica de les paraules, la música dels versos, la plàstica de les imatges i... per què no? La ciència dels títols.

3a secció

PER SEMPRE

Aquells dies, el que ens agradava més
era sortir amb bicicleta pels carrers del poble,
al voltant de l’església, pels camins dels horts
quan les cireres envermellien lluents amb olor
i color de tarda, darrere els safareigs públics
on ajaguts a qualsevol marge ens inventàvem
històries de noies i després marxàvem a l’era
a jugar a xapes i rompes.
Recordo que ell no era de la colla.
Vivia en una petita casa amb jardí, amb
un parell de moreres a cada banda de la porta.
Recordo la seva mort, crec que un estiu,
electrocutat a la dutxa.
L’altre dia vaig passar per davant d’aquella casa,
el temps havia enfosquit les parets i la llum.
Sota les moreres, un monstre devorava el silenci.

Hem tornat de nou a l’anècdota, a l’experiència viscuda, a l’estil dels poemes de llibres anteriors, a un estil planer, lleuger, aparentment senzill, però colpidor, sobretot en els darrers versos. (L’estil que a mi sempre m’ha agradat d’en Josep. Per això quan sap que un poema ja no m’agradarà, me’l presenta amb una certa recança. I no és que no m’agradi, sinó que requereix que me’l miri amb uns altres ulls)
Parlant de la secció, els poemes parlen per ells mateixos.

4a i 5a secció

I ja estem assolint la fi de la nostra trajectòria i, conservant l’equilibri al llarg del recorregut, com a funambulistes, que caminàvem orbs i hem pogut albirar la llum a mesura que resolíem l’entrellat dels versos, a les darreres seccions descobrim el poeta en totes les seves facetes: la més amable, la més irònica, la més tendra... la més sincera.

NÀUFRAG

Em costa ara imaginar-te;
fregalls de somni d’una nit clarivident,
et delata la ratlla de llum
que s’escola per la persiana
i encén la pota del llit,
o la d’una ploma ballant en cercles
per damunt de la boca del metro.
Ets i no ets, de vegades,
en el dubte del poema,
a l’empremta involuntària
de la retina i la sang.
El mot pàtria m’ofèn
quan em costa imaginar-te
sempre desvalisada i òrfena.

També el somni pot ser el record
remot i absurd de l’illa del tresor.

Xavier Soler

PRESENTACIÓ DE "TOTS ELS TEUS NOMS (Pilar Cabot)

2008-01-18T16:23:00.000+01:00

Parlar del llibre “Tots els teus noms” i de Josep Checa, el seu autor, em significa un plaer, probablement perquè en la persona del poeta s’hi conjuguen les dues menes d’intel·ligència que més valoro: la dels sentiments i la de l’intel·lecte. A mi el nu concepte, gairebé tòpic, d’intel·ligència, no m’ha impressionat mai. Admiro la capacitat de pensar la realitat social i cultural però discrepo de l’intel·lectualisme que es posa com a primacia per damunt de la voluntat i dels sentiments. L’impuls de l’ànima produït per una causa espiritual, l’actitud mental desvetllada per una sensació, la disposició emocional envers el que sigui; en definitiva, el sentiment, mereix un grau prou alt en la meva escala de valors. Sovint la que anomenem intel·ligència, sola, sense el recolzament espiritual, mostra força mancances i, en alguns casos, fins i tot pot arribar a ser nefasta. Si no es posa al servei de les humanitats, la intel·ligència nua i crua no val gran cosa.
Per tot això, i fet aquest preàmbul, comprendreu que ara estigui aquí per a parlar de “Tots els teus noms”, una obra que de primer em va sorprendre i després em va captivar o, dit d’una altra manera més exacte, una obra que m’anava sorprenent i captivant alhora, a mida que avançava en la seva lectura.
Tomàs Garcés deia que la poesia més clara no deixa de tenir la seva dosi de secret. En el cas que ens ocupa, la llum, que és l’ànima del poema, dóna, en certs moments, reductes d’ombra on les emocions massa intenses es matisen i s’avenen a una contenció ben difícil i necessària en la realització poètica.
Mentre escrivia aquesta presentació pensava que tot el que jo pogués dir, i més, ja ho diu Xavier Soler i Llopis en el pròleg. Així, les qüestions referides a les lectures de Josep Checa i/o les possibles influències rebudes d’altres veus poètiques hi queden paleses, com també és essencial l’anàlisi que Soler fa de les motivacions expressives d’un poeta que ell coneix de temps i com a amic. La tria dels poemes que ell dissecciona
i comenta fora, amb poques diferències, la meva pròpia tria.
De les seves lectures poètiques Checa n’ha guardat just el solatge, vull dir que n’ha guardat les pautes que li marquen la línea a seguir. Això no obstant, a “Tots els teus noms” se’n desmarca i cerca –i troba- els camins que intuïa i que encara no havia gosat penetrar.
Entenc que Miquel Martí i Pol, Joan Margarit i Wislava Szimborska –alguns dels seus referents- ara li són, més que no pas mestres, companys. A diferència de Martí i Pol i de Margarit, gairebé addictes al decasíl·lab, Checa construeix el vers d’acord amb el flux intern més natural i em fa l’efecte que una estructura massa formal li representaria un encotillament poc saludable. Allí on conflueixen els interessos de Checa i els poetes esmentats és en el gust per la intimitat, per la reflexió sobre l’existència individual i col·lectiva, pel to líric i, també, per la claredat del llenguatge. En el cas de Szymborska s’expressa en un llenguatge eminentment senzill i –heus ací una de les petites complicitats de Josep Checa amb la poeta polonesa-, ell també, esquitxa la seva profunda poesia amb elements irònics que sorprenen el lector i li propicien una distensió de doble vessant: efectista i efectiva.
Joan Maragall escrivia: “El ritme és un element directiu del món”; la natura entera es mou en un ritme que és el batec de la vida: el trobem en el moure’s de les onades de la mar i en el petrificat oneig de les muntanyes; en la disposició de les branques en el tronc i en l’obrir-se de les fulles; en els cristalls de les pedres precioses i en el membres de tot el cos animal; en l’udol del vent i el de les bèsties i en el plor de l’home.”
I Ezra Pound considerava que la poesia comença a atrofiar-se quan s’allunya de la música; el ritme en definitiva. Des de sempre que ho veig així. En aquest sentit “Tots els teus noms” sap donar l’equilibri entre poesia i música. Em refereixo a la música interna dels vers, a la que li és inherent i no força cap gest.
Xavier Soler diu en el pròleg: “El poemari adquireix una finalitat concreta, la d’aprendre a estimar a l’altre, o millor dit, a l’altra. Per això és imprescindible per tots dos arribar a una coneixença mútua. El lector pot, d’aquesta manera, endinsar-se en els versos i els poemes, ja que l’experiència que ens presenta en Josep Checa pot arribar a extrapolar-se en el lector. Aprendre de les experiències dels altres –com de les d’un mateix- és possiblement una bona manera d’aprendre i desaprendre alhora”.
Parlem, doncs, de relacions humanes. De coneixença. Parlem de realitats i de somnis. De certeses i d’incerteses. I, essencialment, parlem d’amor. Ja d’entrada, el títol és prou suggerent : “Tots els teus noms” (quina bellesa). Permeteu-me que em torni a referir al pròleg (...)”...la realitat és que els noms del títol no són mers conceptes, sinó que es materialitzen en una còrpora, en una dona, un ésser a qui Josep Seca estima i estimarà molt de temps”. Jo hi afegeixo el nom: Olga, a qui el poemari és dedicat: “A l’alga, part de mi”.
Que ningú esperi o temi un llibre de versos ensucrats. Res a veure. Els camins de l’amor no solen ser mai fàcils; això d’una banda, i, de l’altra, el món personal i íntim que ens presenta és ric i, per tant, expressa vivències i dibuixa personatges d’índole prou diversa.

En un altre ordre de coses, permeteu-me que, lligat, tanmateix, al món dels llibres, aprofiti per manifestar el meu desencís per la manca d’una crítica literària responsable. En aquest país els crítics d’ofici i de benefici ho tenen fàcil. No es mullen. No s’arrisquen. Aquesta còmoda posició es dóna des de fa tant de temps que ja s’ha convertit en una malaltia endèmica. Exercir la crítica exigeix compromís, capacitat d’anàlisi, objectivitat i també, és clar, un cert grau de valoració subjectiva. Massa requisits, pel que sembla. El que ara es porta és moure’s entorn del cercle on remena les cireres el crític de torn, el que té una columna al diari Tal o una pàgina al suplement corresponent i procurar ser-ne un bon acòlit. Amb un no-res de sort i molta complicitat parlarà de tu i t’enfilarà al pedestal. Hi ha, però, alguns “handicap”: el crític d’ofici i de benefici que, això si, vol ser modern, et valorarà més com més neoavantguardista sigui la teva obra; no hi fa res que l’avantguarda sigui, ara i aquí, adotzenada; no hi fa res que la neoavantguarda catalana hagi institucionalitzat l’avantguarda: el camí és aquest. Antoni Martí-Monterde, en un excel·lent article que titula “la mort de la no-ficció” considera que el poeta “nacional” serà ara Enric Casassas, tal com ja està previst des de fa molt temps. Li ha tocat. Millor per a ell!/ I tots tan contents, que diu Martí-Monterde: “amb uns marges de satisfacció o insatisfacció aparentment amples, construïts en realitat des de la bona consciència i des d’una idea de planificació de la literatura de tall pseudoneonoucentista que, tanmateix, necessitava la seva coartada moderneta per oferir a la moreneta.”

Em permeto suposar que Josep Checa, com tants altres poetes entre els quals m’hi compto, deu pensar que ha d’anar molt de males per arribar a ser algun dia “poeta nacional”.
No m’he d’allargar. Deixo un espai de temps, el més esperat, per a escoltar al poeta. Ningú no ens dirà els seus versos amb tant cor, amb tanta tendresa, amb tanta força com ell. És curiós que hi ha bons poetes que no es poden escoltar. Sempre ho he trobat estrany. Sempre me n’he meravellat (a l’inversa!) però se’n donen casos. Saben escriure i no encerten la manera de dir, de llegir, allò que han escrit. Diguem que són poetes per a ser, només, llegits, o per a ser escoltats a través de la veu d’un rapsode “que hi vagi”. Un exemple flagrant que se m’acut era el de Salvador Espriu, del qual a ningú li passarà pel cap denigrar l’obra, m’imagino, i que era un càstig sentir-lo recitant els seus propis versos. Amb en Josep no ens passarà. L’he sentit i em consta.
Acabo. Només vull tornar a ressaltar la importància d’un poemari que fuig de la retòrica, que no la necessita perquè el seu autor sap que dir i com dir-ho, que no fa ús dels tòpics i s’apunta a la claredat i la senzillesa, al llenguatge àgil i sonor, al vers reflexiu, a la poesia essencialment quotidiana; resumint, humana.
Llegiu “Tots els teus noms”! El recomano amb convenciment. El gaudireu, el rellegireu, l’amortitzareu, Us farà companya.
Enhorabona, poeta! I gràcies.

Pilar Cabot

L'OFICI DE SER POETA (presentació a Sant Feliu Sasserra)

2008-01-17T17:45:00.001+01:00

Parteixo de la base que el poeta neix. Per tant, això implica la no voluntarietat en molts aspectes. El poeta no pot deixar de ser-ho, ell no desisteix mai d’observar el món d’una manera minuciosa, invulnerable a les grandiloqüències. Entretenint-se en els detalls on suren les emocions.
El poeta, tal com jo l’entenc, és el mesurador de la societat on es troba immers. Copsa els batecs veritables, encara que el resultat no afavoreixi el concepte que ens prefixen les directrius dels manipuladors socials (traducció: polítics professionals, mitjans de comunicació, empreses de promoció comercial). Escapolir-nos de la veritat equival a viure en un engany. Potser sí que hi volem viure. Potser sí, que la por i la comoditat ens neguen un pas d’incertesa cap als dies imprevistos. Cap a horitzons on el mèrit consisteix en valorar el temps que hem de viure amb dignitat. El poeta, en aquest cas, arriba a ser un veritable incordi, o una incorruptible veu de la consciència.
Ser poeta equival a posseir un privilegi i també, en moltes ocasions, en dur una càrrega feixuga. Crear en pròpia veu un llenguatge artificiós d’imatges, és un procés dolorós i alhora vital, que empeny al poeta a descendir a les profunditats del seu jo més irritant i incòmode. Arribar a establir una relació cordial amb el rerefons d’un mateix és la culminació de la maduresa del poeta i hauria d’ésser la resolució de l’harmonia de qualsevol persona. Hauríem d’estar disposats a assumir la veritat sense màscares, sense substàncies ni recursos que enterboleixen la visió del món que ens hem anat bastint nosaltres mateixos.
La nostra societat roman damunt un matalàs de plomes aparent. Tenim de tot i ens falta allò més essencial, perquè precisament no es tracta d’acaparar, sinó de fluir com a receptors. El poeta Vladimír Holan diu que només la gent més senzilla no cerca la felicitat.
Ser poeta no és un entreteniment, no és una evasió, és una condició que implica comunicar-se amb valentia. No es pot comparar, com fan alguns, a un esbarjo, com anar en bicicleta o col·leccionar segells... Qui no pugui entendre això, difícilment podrà entendre l’ànima de la poesia, l’ànima del cosmos que ens condiciona per ser un ens pensant, amb capacitat de discernir sense paràmetres exclusivament tècnics, sinó misteriosament commovedors.
La tècnica, no obstant, és utilitzada per subliminar l’art de l’escriptura. Per fer ofici, per adquirir un estatus de seguretat en els recursos professionals de la poètica. La llengua ens diferencia i ens regala un univers de matisos infinit del qual els poetes són humils faedors. La llengua és, però, en el nostre cas, un tresor agonitzant. Cal assumir, també, aquesta realitat.
Només encarant la cruesa d’allò constatable, i de segur que això ho és, podrem intentar revifar les cendres.
El poeta pot escriure febrilment o no escriure durant anys. Què l’empeny a escriure ? No penso que sigui una condició optativa. En tot cas, la privació a expressar-se d’un imperatiu, per a un poeta, equival a una mena d’amputació gairebé física. Hi ha quelcom que l’empeny a emplenar pàgines sense saber amb exactitud per quina raó. Una necessitat, una necessitat vital que el pot dur, fins i tot, a l’esgotament.
L’art rau en la paraula del poeta. En l’obra que admet infinitat de lectures. En les imatges, en la flexibilitat dels conceptes, en la policromia, en el ritme, en la plasticitat... en un conjunt indestriable que sotragueja i retorna la part humana a algun lector ( i lectors ho som, teòricament, tots ) que potser, i en algun moment, l’havia perduda.

Josep Checa
Sant Feliu Sassera, 29/6/07.